diarionline

El director de “Balseros” no va demanar més promoció perquè veia el documental com el seu “fill”

Carles Bosch, el director de la guardonada “Balseros”, creu que ha tingut molta sort amb el documental i està buscant un nou tema per la seva futura pel•lícula. Ens cita a un bar del nucli antic de Barcelona, anomenat “Mudanzas”, i el primer que ens comenta és que si li haguessin donat l’Óscar l’haguera posat allí, al seu bar de sempre.

Un nou gènere: El documental
Es demana un ron, que al final de l’entrevista acaben sent tres, i defineix “Balseros” com una pel•lícula documental. Carles ens explica que “Balseros” és un retrat de la solitud i de l’angoixa dels milions de persones que anualment han d’abandonar casa seva per anar a buscar un altre futur a un altre país. El periodista diu que el documental és un gènere nou que a tothom li costa acceptar, on els protagonistes han de ser els veritables protagonistes, i que va escollir aquest format perquè, quan al 2001 va rebre una trucada d’una de les protagonistes, la Méricys, va veure que la historia que havia desenvolupat feia cinc anys per un reportatge de “30 minuts” feia un gir, va veure que cercle s’estava acabant, la història tenia un final. El periodista exclama que va tenir molta sort. Bosch ens explica que en aquell moment va veure que allò no era una història per televisió, el format de 65 minuts no era suficient, necessitava un format més ampli. S’ha de tenir en compte que del 1994 al 1996 hi ha moltes hores gravades, perquè havia hagut de fer el reportatge de “30 minuts”, però que cinc anys després, quan hi va tornar, no hi ha més de tres hores gravades, tot i que ocupi quasi la meitat de la pel•lícula. A la part final també hi ha moltes hores gravades perquè s’havia de quadrar el documental.
Carles Bosch, després de deixar el telèfon mòbil a una coneguda, no va voler dir-nos si considerava que “Balseros” s’havia polititzat, ens va dir que l’espectador és llest i que entén coses ni que els protagonistes diguin el contrari.

Els immigrants no saben què els espera al nou país
El director, amb aquest documental, vol transmetre que malgrat que la vida pot donar “pals”, la vida de la majoria de gent segueix un camí que les persones ja ens esperem, el tenim mig marcat, mentre que quan una persona ha d’anar un altre país no sap a quin camí es trobarà. Aquesta gent ja no tindrà les rendes del cavall, el seu caràcter i força els permetran que el cavall no es desboqui més del compte però, a vegades, com en el cas d’en Rafael que acaba a una secta, el cavall es pot desbocar.
L’emigració cubana als Estats Units, segons Carles Bosch, no és diferent que les altres. El periodista creu que no és tan especial, que la fugida de 30.000 persones del 94 també s’haguera pogut donar a Guatemala, Mèxic o Haití. El 1994, als sis anys de la caiguda del mur, Cuba va perdre ajuda de països, es va empobrir, i la gent va marxar. Carles va decidir fer aquesta pel•lícula anys més tard que es produís l’èxode de Cuba perquè va ser quan va tenir el material, si hagués tingut el mateix material d’un altre país, també l’haguera fet. Carles Bosch no creu que un cubà a Nebraska treballant a un garatge sigui menys que un marroquí treballant a una fàbrica d’Àvila.

Ajudant al protagonista corres el risc de canviar-lo
Per fer el reportatge, el seguiment, Bosch va dir que no s’havia d’ajudar a la persona que surt al reportatge, no se li havia de prometre un psiquiatra perquè aquella persona ja no seria la mateixa. Un cop s’hagi acabat la gravació, si un vol, pot ajudar-la, com a persona. El director s’aprofita d’una persona, i aquesta persona rebrà una recompensa, però s’ha de vigilar que aquesta recompensa no estripi la realitat. Per il•lustrar aquests conceptes Carles va posar un exemple dient que quan van gravar a la Méricys anant a prostituir-se, quan ja era inevitable, com a persones no ho podien permetre i li van donar diners dient-li que anés a casa.

Un contacte més que professional
Carles Bosch segueix el contacte amb molts dels protagonistes del seu premiat documental. Quan van nominar la pel•lícula pels Óscar, els protagonistes preguntaven pels altres, i en Carles els va reunir a tots menys a l’Óscar, que no va poder sortir de la secta, tot i que ara fa dos mesos que n’ha sortit. Bosch assegura que el dia anterior a aquesta entrevista va parlar amb la Méricys, amb qui té una amistat que creu que durarà per tota la vida. El director desitja el millor per ella, que va ser qui el va trucar per dir-li que li havia tocat un sorteig per anar als Estats Units i que estava a Guantánamo. Carles també ens comenta que fa un temps que el van trucar quasi tots els “Balseros” per dir-li que la Misclaida els havia trucat i que estava en contra seu. El periodista es suposa que ella es sent utilitzada, però ell creu que no es pot pactar amb un personatge i repartir-se els diners, cosa que va fer el documental que va guanyar l’Óscar. Si es pactés i després es repartissin els diners podrien passar coses que en realitat no passarien per fer que la pel•lícula funcionés. La Míriam, a causa del nou novio, no té relació amb ningú d’abans, ha trencat relació amb el seu passat. La Misclaida també està perdent la relació amb tots.
Carles Bosch sent que el seu treball va ser valorat per Televisió de Catalunya però mal valorat per la distribuïdora, l’empresa Lauren Films. Al principi, en Carles veia la pel•lícula com el seu “fill” i no va exigir gaire promoció. Ara la veu diferent, ara la veu molt millor i creu que la distribuïdora és morosa i que hauria hagut d’apostar més per la pel•lícula. Mica a mica, diversos països van anar comprant-la i va anar guanyant premis. Bosch clama que l’Óscar els hi va anar de “puta mare”.

Un treball en equip
Lucrecia va ser la cantant cubana, tot i que treballa a l’Estat Espanyol, que va fer la banda sonora del documental. Carles i Lucrecia es van conèixer a Bosnia i, tot i que tenen algunes visions diferents, es van entendre molt bé. El director sap que Lucrecia ha patit les conseqüències de la falta de llibertat de Cuba. La relació d’en Carles amb el co-director de “Balseros”, Josep Maria Domènech, és molt bona, però ell creu que Domènech no es va vincular tant com ell amb el documental, i que s’hi hauria d’haver involucrat més.

Relació del periodista amb Cuba
Per fer la pel•lícula, el periodista ha fet deu viatges a Cuba. Hi anava amb el camera, com a turistes, tenien contactes, i mai van tenir problemes amb el règim. Els hi van concedir el permís per gravar a Guantánamo però sols els hi van deixar dos minuts per cada personatge. Carles ens explica amb eufòria que aquests dos minuts van ser molt intensos i productius. Bosch també diu que no els hi van deixar gravar entrevistes personals perquè el govern dels Estats Units sabia que el que diguessin els presos de Guantánamo no seria positiu per ells.
Carles Bosch està segur que el règim cubà el va vigilar, però tampoc feia res que pogués preocupar-los, perquè només feia una pel•lícula. El director creu que a Cuba hi ha una gran manca de llibertats, però respecta molt la revolució i no vol que, com molts països del seu voltant, es transformi en una “colònia” dels Estats Units. El periodista no ha tingut cap problema per rodar el documental, ni ha Cuba ni als Estats Units.
nullnull