Última moda: tenir un blog!

Per arribar a ser una persona important, has d'aprendre que hi ha algunes coses que són essencials.
Normalment, al llarg de la història, aquestes coses estaven relacionades amb temes econòmics: Abans per ser important havies de tenir un cotxe, després un "yate", després hi ha qui diu que es va popularitzar tenir una illa deserta...
Ara les coses han canviat i la última "tonteria" de moda està a l'abast de quasi tothom (si no comptem a la gent pobre que no pot disposar d'ordinador, els del tercer món, pertant aquest tothom es podria canviar per "algunes persones afortunades") és tenir un blog!
Professors, periodistes, escriptors... Si voleu ser algú, heu de tenir un blog!!!
Després de visitar diverses blogs (la majoria les he trobat molt interessants, he de dir també que estic molt satisfet d'haver fet aquestes "visites"), de diversa gent, les més visitades, les menys, les polititzades, el famós nodo-50, les tematitzades, les no tant tematitzades... Em quedo amb un blog sensill i proper: segueixlallum.blogia.com

Carles Bosch diu que no s'ha d'ajudar el protagonista, perquè aquella persona no seria la mateixa

El director de “Balseros” no va demanar més promoció perquè veia el documental com el seu “fill”

Carles Bosch, el director de la guardonada “Balseros”, creu que ha tingut molta sort amb el documental i està buscant un nou tema per la seva futura pel•lícula. Ens cita a un bar del nucli antic de Barcelona, anomenat “Mudanzas”, i el primer que ens comenta és que si li haguessin donat l’Óscar l’haguera posat allí, al seu bar de sempre.

Un nou gènere: El documental
Es demana un ron, que al final de l’entrevista acaben sent tres, i defineix “Balseros” com una pel•lícula documental. Carles ens explica que “Balseros” és un retrat de la solitud i de l’angoixa dels milions de persones que anualment han d’abandonar casa seva per anar a buscar un altre futur a un altre país. El periodista diu que el documental és un gènere nou que a tothom li costa acceptar, on els protagonistes han de ser els veritables protagonistes, i que va escollir aquest format perquè, quan al 2001 va rebre una trucada d’una de les protagonistes, la Méricys, va veure que la historia que havia desenvolupat feia cinc anys per un reportatge de “30 minuts” feia un gir, va veure que cercle s’estava acabant, la història tenia un final. El periodista exclama que va tenir molta sort. Bosch ens explica que en aquell moment va veure que allò no era una història per televisió, el format de 65 minuts no era suficient, necessitava un format més ampli. S’ha de tenir en compte que del 1994 al 1996 hi ha moltes hores gravades, perquè havia hagut de fer el reportatge de “30 minuts”, però que cinc anys després, quan hi va tornar, no hi ha més de tres hores gravades, tot i que ocupi quasi la meitat de la pel•lícula. A la part final també hi ha moltes hores gravades perquè s’havia de quadrar el documental.
Carles Bosch, després de deixar el telèfon mòbil a una coneguda, no va voler dir-nos si considerava que “Balseros” s’havia polititzat, ens va dir que l’espectador és llest i que entén coses ni que els protagonistes diguin el contrari.

Els immigrants no saben què els espera al nou país
El director, amb aquest documental, vol transmetre que malgrat que la vida pot donar “pals”, la vida de la majoria de gent segueix un camí que les persones ja ens esperem, el tenim mig marcat, mentre que quan una persona ha d’anar un altre país no sap a quin camí es trobarà. Aquesta gent ja no tindrà les rendes del cavall, el seu caràcter i força els permetran que el cavall no es desboqui més del compte però, a vegades, com en el cas d’en Rafael que acaba a una secta, el cavall es pot desbocar.
L’emigració cubana als Estats Units, segons Carles Bosch, no és diferent que les altres. El periodista creu que no és tan especial, que la fugida de 30.000 persones del 94 també s’haguera pogut donar a Guatemala, Mèxic o Haití. El 1994, als sis anys de la caiguda del mur, Cuba va perdre ajuda de països, es va empobrir, i la gent va marxar. Carles va decidir fer aquesta pel•lícula anys més tard que es produís l’èxode de Cuba perquè va ser quan va tenir el material, si hagués tingut el mateix material d’un altre país, també l’haguera fet. Carles Bosch no creu que un cubà a Nebraska treballant a un garatge sigui menys que un marroquí treballant a una fàbrica d’Àvila.

Ajudant al protagonista corres el risc de canviar-lo
Per fer el reportatge, el seguiment, Bosch va dir que no s’havia d’ajudar a la persona que surt al reportatge, no se li havia de prometre un psiquiatra perquè aquella persona ja no seria la mateixa. Un cop s’hagi acabat la gravació, si un vol, pot ajudar-la, com a persona. El director s’aprofita d’una persona, i aquesta persona rebrà una recompensa, però s’ha de vigilar que aquesta recompensa no estripi la realitat. Per il•lustrar aquests conceptes Carles va posar un exemple dient que quan van gravar a la Méricys anant a prostituir-se, quan ja era inevitable, com a persones no ho podien permetre i li van donar diners dient-li que anés a casa.

Un contacte més que professional
Carles Bosch segueix el contacte amb molts dels protagonistes del seu premiat documental. Quan van nominar la pel•lícula pels Óscar, els protagonistes preguntaven pels altres, i en Carles els va reunir a tots menys a l’Óscar, que no va poder sortir de la secta, tot i que ara fa dos mesos que n’ha sortit. Bosch assegura que el dia anterior a aquesta entrevista va parlar amb la Méricys, amb qui té una amistat que creu que durarà per tota la vida. El director desitja el millor per ella, que va ser qui el va trucar per dir-li que li havia tocat un sorteig per anar als Estats Units i que estava a Guantánamo. Carles també ens comenta que fa un temps que el van trucar quasi tots els “Balseros” per dir-li que la Misclaida els havia trucat i que estava en contra seu. El periodista es suposa que ella es sent utilitzada, però ell creu que no es pot pactar amb un personatge i repartir-se els diners, cosa que va fer el documental que va guanyar l’Óscar. Si es pactés i després es repartissin els diners podrien passar coses que en realitat no passarien per fer que la pel•lícula funcionés. La Míriam, a causa del nou novio, no té relació amb ningú d’abans, ha trencat relació amb el seu passat. La Misclaida també està perdent la relació amb tots.
Carles Bosch sent que el seu treball va ser valorat per Televisió de Catalunya però mal valorat per la distribuïdora, l’empresa Lauren Films. Al principi, en Carles veia la pel•lícula com el seu “fill” i no va exigir gaire promoció. Ara la veu diferent, ara la veu molt millor i creu que la distribuïdora és morosa i que hauria hagut d’apostar més per la pel•lícula. Mica a mica, diversos països van anar comprant-la i va anar guanyant premis. Bosch clama que l’Óscar els hi va anar de “puta mare”.

Un treball en equip
Lucrecia va ser la cantant cubana, tot i que treballa a l’Estat Espanyol, que va fer la banda sonora del documental. Carles i Lucrecia es van conèixer a Bosnia i, tot i que tenen algunes visions diferents, es van entendre molt bé. El director sap que Lucrecia ha patit les conseqüències de la falta de llibertat de Cuba. La relació d’en Carles amb el co-director de “Balseros”, Josep Maria Domènech, és molt bona, però ell creu que Domènech no es va vincular tant com ell amb el documental, i que s’hi hauria d’haver involucrat més.

Relació del periodista amb Cuba
Per fer la pel•lícula, el periodista ha fet deu viatges a Cuba. Hi anava amb el camera, com a turistes, tenien contactes, i mai van tenir problemes amb el règim. Els hi van concedir el permís per gravar a Guantánamo però sols els hi van deixar dos minuts per cada personatge. Carles ens explica amb eufòria que aquests dos minuts van ser molt intensos i productius. Bosch també diu que no els hi van deixar gravar entrevistes personals perquè el govern dels Estats Units sabia que el que diguessin els presos de Guantánamo no seria positiu per ells.
Carles Bosch està segur que el règim cubà el va vigilar, però tampoc feia res que pogués preocupar-los, perquè només feia una pel•lícula. El director creu que a Cuba hi ha una gran manca de llibertats, però respecta molt la revolució i no vol que, com molts països del seu voltant, es transformi en una “colònia” dels Estats Units. El periodista no ha tingut cap problema per rodar el documental, ni ha Cuba ni als Estats Units.
nullnull

Diari on line

Diari on line, el nou blog de Món Sanromà, estudiant de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona

Un Sant Jordi de cultes

El dia és diferent. Un sol esplèndid acompanya la Diada. Anem baixant pels carrers d’Igualada i tots els balcons tenen les quatre barres. Al Passeig Verdaguer hi trobem les primeres paradetes. Són estancs familiars, amb la habitual família de quatre membres, que ven roses vermelles. Els més petits s’acosten a la gent i diuen el típic: “Vol una rosa” o exclamen: “Compri una rosa a aquesta noia tan guapa!”. I la canalla s’ha de trobar amb els primers pals de la vida quan un home li respon un sec “no”, mirant-lo amb superioritat, sense dir-li ni “gràcies” per haver-se molestat a acostar-se a ell.
Es veuen moltes parelles. Els homes van ben vestits però no hi ha cap americana. Les dones també s’han arreglat, però la majoria segueixen una línia més aviat senzilla.

Una noia, potser excessivament arreglada, i sense rosa, es queixa amb un: “Hi ha massa gent!”

Arribem a la Plaça de Cal Font, la Reina del Sant Jordi. Travessar-la és impossible. Hi ha dues marees humanes que si hi entres les has de seguir per força. Una noia, potser excessivament arreglada, i sense rosa, es queixa amb un: “Hi ha massa gent!”.
Més de 40 paradetes, tant de roses com de llibres, omplen Cal Font. La “marea humana” fa quasi impossible mirar llibres als, potser pocs, que en volen mirar de debò.
Se sent música a un cantó de la Plaça. Ens hi acostem i veiem que es tracta dels Geganters i els Grallers de l’Anoia. La gent no fa massa cas als Grallers, els Geganters s’emporten tot el mèrit i els més petits els miren amb admiració.
Al cap d’una estona, quan s’han acabat els Grallers i els Geganters, sentim música a l’altra cantó de Cal Font. Ens acostem i veiem que els Moixiganguers comencen a fer castells humans. Els Moixiganguers celebren el seu desè aniversari, i la colla dels Sagals d’Osona també actua. Comencen els amfitrions fent una meravellosa torre, però no l’acaben ja que l’anxaneta, tot i les insistències del cap de colla, no veu clar pujar fins a dalt de tot i es queda a un pis. La torre humana tremolava molt, potser massa. El públic, pràcticament tota la plaça, aplaudeix efusivament la colla, tot i no haver aconseguit el seu objectiu. És el torn dels Sagals d’Osona. Comencen el castell, no tant ambiciós com els d’Igualada, i quan estan a punt d’acabar-lo, per sorpresa de tota la Plaça, la torre humana es desfà i cau. Cal Font canvia d’ambient durant uns moments. El soroll disminueix i des de totes les bandes de la Plaça es mira a on, fa uns segons, hi havia la Moixiganga. La “pell de gallina” s’implanta entre la multitud. Mica a mica, es veu que no hi ha cap ferit, i murmuri de la gent torna a pujar de to. Sentim el cap de colla dels visitants que diu: “No ha passat res, tranquils”, i el rumor tranquil•litzador també s’expandeix.

Grallers, Geganters i Castellers, els altres protagonistes de la festa

Torna a ser el moment dels Castellers d’Igualada, que fan una torre perfecte i la descarreguen igual de bé, amb l’admiració de tothom. Quan l’anxaneta aixeca el braç es guanya un llarg i sincer aplaudiment. La noia del meu costat, amb vel al cap, explica al seu fill, que té entre els braços, de què es tracta aquesta tradició catalana, però no pot evitar la cara de patiment al veure els tremolors de la Moixiganga.
Seguim voltant per Cal Font i trobem la parada on Joan Pinyol i Antoni Dalmau, els autors igualadins amb més èxit, signen les seves noves obres. En aquest moment, el seu estanc està ple de gent, però ningú porta ni compra els seus llibres, probablement els deuen tenir a casa.
Un grup de nens estan davant de la paradeta de les escoles de l’Ateneu Igualadí. Són uns 30, probablement una classe de l’escola, i comencen a cantar cançons tradicionals, sense director. Ho fan força bé tot i la seva curta edat. Amb l’excusa dels cantaries, la gent omple la seva paradeta, i les vendes de roses de l’Ateneu pugen en picat. Els seus mestres deuen estar contents.

La Mercè ens diu que està molt estressada i que els llibres més venuts han estat el de “Prohibit els pares” i “Àngels i dimonis”, de Dan Brown

Li preguntem a la Mercè, dependenta de la llibreria Aqualata, com ha anat el dia, i ens respon que ha anat molt bé però que està molt estressada. Mentre estem parlant amb ella, una dona li pregunta, amb força mala educació, el preu d’un llibre, i la Mercè li respon que ara està parlant amb nosaltres i que li pregunti a una altra dependenta. La noia se la veu cansada i, perquè negar-ho, no es veu bona sintonia entre dependentes. La Mercè conta que els llibres més venuts enguany han estat el del programa de radio “Prohibit els pares”, que s’emet a Radio Flaixbac, i “Àngels i dimonis” de Dan Brown, autor que s’ha fet famós gràcies a “Codigo Da Vinchi”. Li preguntem sobre els autors igualadins: Antoni Dalmau, Joan Pinyol, Leonard del Rio... I ens diu que s’han venut, però poc. Deixem a la Mercè amb el seu estrès i seguim caminant per Cal Font.
Continuem veient gent i més gent xafardejant. Veus gent que mai diries que llegeixen, i gent que saps que no llegirà el que mira. Es tracta potser d’una festa per aparentar un cert cultisme. Li pots trobar un sentit masclista, si tens en compte que l’home regala una rosa a la dona, per mirar, i la dona un llibre a l’home, per llegir: l’home llegeix i la dona mira i olora. Però a la vegada és un clam a l’amor on les parelles ensenyen els seus llibres i les seves roses amb orgull. Sant Jordi és també una desgràcia pels pobres solters, per si no en tenen prou amb el Sant Valentí del 14 de febrer.
Deixem Cal Font i, com tothom, anem corrents a casa on el primer que farem serà llegir el llibre que hem comprat, oi?

Carles Bosch: "No has d'ajudar el protagonista perquè aquella persona no seria la mateixa"

El director de “Balseros” no va demanar més promoció perquè veia el documental com el seu “fill”

Carles Bosch, director de “Balseros”, creu que va tenir molta sort a l’hora de fer la pel•lícula. El periodista, que no va patir problemes amb el règim cubà, està buscant temes pel seu pròxim documental.

- Com definiries Balseros?
- Com una pel•lícula documental. És un gènere nou que a tothom li costa acceptar on els protagonistes han de ser els veritables protagonistes.

- Per què us vau decidir per aquest format?
- Des que al 2001 vaig rebre la trucada d’una de les protagonistes, la Méricys, vaig veure que la historia que havia desenvolupat feia cinc anys per un documental de “30 minuts” feia un gir, vaig veure que cercle s’estava acabant, la història tenia un final. Vam tenir molta sort! També vaig veure que allò no era una història per televisió, el format de 65 minuts no era suficient, necessitava un format més ampli.

- Heu polititzat el producte o senzillament són històries personals?
- L’espectador és llest, entén coses ni que els protagonistes diguin el contrari.

- Què voleu transmetre amb el documental?
- Malgrat que la vida ens ha pogut donar algun pal, la nostra vida ens porta per un camí que ens esperem, el tenim mig marcat, mentre que quan una persona ha d’anar un altre país no sap a quin camí es trobarà. Ell ja no tindrà les rendes del cavall, el seu caràcter i força li permetran que el cavall no es desboqui més del compte però, a vegades, com en el cas d’en Rafael que acaba a una secta, el cavall es pot desbocar.

- Quines característiques fan especials l’emigració cubana a EE UU?
- No és tan especial: La fugida de 30.000 persones del 94 també s’haguera pogut donar a Guatemala, Mèxic, Haití... Al 94, als sis anys de la caiguda del mur, Cuba perd ajuda de països, s’empobreix, i la gent marxa. Jo vaig decidir fer aquesta pel•lícula anys més tard que es produís l’èxode de Cuba perquè tenia el material. Si hagués tingut el mateix material d’un altre país, també l’haguera fet.
No crec que un cubà a Nebraska treballant a un garatge sigui menys que una persona marroquí treballant a una fàbrica d’Àvila.

- Com es treballa amb persones que estan passant moments tan importants de la seva vida?
- És més fàcil treballar amb gent quan estàs passant bons moments de la teva vida que quan no els estàs passant.

- Com es pacta el seguiment?
- No has d’ajudar a la persona que surt, no li has de prometre un psiquiatra perquè aquella persona ja no seria la mateixa. Un cop has acabat de gravar, si vols, la pots ajudar, com a persona. Tu t’aprofites d’una persona, i rebrà una compensació, però vigila que aquesta compensació no estripi la realitat. Vam gravar a la Méricys quan anava a prostituir-se, però com a persones no ho podíem permetre, quan ja era inevitable, li vam donar diners i li vam dir que anés a casa.

- Com tens la relació afectiva amb els “Balseros”?
- Quan van nominar la pel•lícula ells preguntaven pels altres, i els vaig reunir a tots menys l’Óscar, que no podia sortir de la secta, tot i que per sort fa 2 mesos que n’ha sortit. Amb la Méricys, hi vaig parlar ahir mateix, tinc una amistat que durarà per tota la vida, li desitjo al millor, ella va ser qui em va trucar per dir-me li havia tocat el sorteig per anar als Estats Units i que estava a Guantánamo. Fa un temps em van trucar quasi tots per dir-me que la Misclaida els havia trucat i que estava en contra meu, suposo que creia que m’havia aprofitat d’ella, però no pots pactar amb un personatge i repartir-vos els diners, que és el que va passar amb el documental que va guanyar l’Óscar, perquè llavors, per fer que la pel•lícula funcioni, poden passar coses que no passarien. La Míriam, a causa del nou novio, no té relació amb ningú d’abans. Ha trencat relació amb el seu passat. La Misclaida també està perdent relació amb tots.

- Creus que s’ha valorat prou “Balseros”?
- TVC va valorar el nostre treball però Lauren Films no. Al principi no vam exigir promoció perquè veiem la pel•lícula com el nostre fill, no la veiem tan bona com la veiem ara. Mica a mica la van comprant països. L’Óscar ens ha anat de puta mare.

- Què tal amb Lucrecia?
- Lucrecia va fer banda sonora, però ja ens coneixíem. Tenim molt bona relació. Ens vam conèixer a Bosnia. Ella ha patit les conseqüències de la manca de llibertat cubana i, tot i tenir alguna visió diferent, ens vam entendre molt bé.

- Què en va treure de la seva estada a Cuba? Vau tenir problemes amb el règim cubà o amb el Govern de EE UU?
- Per fe la peli he anat deu vegades a Cuba. Érem dos, hi anàvem com a turistes, teníem contactes, no vam tenir problemes amb el règim. Per anar a Guantánamo ens van donar el permís, ens donaven 2 minuts per cada un d’ells, però quins dos minuts! tot el que passava en aquell moment era intens, era important. Però a Guantánamo no ens van deixar fer una entrevista directa a ningú, perquè sabien que el què dirien no era massa bo pel govern nord-americà.

- A Cuba et vas sentir vigilat o perseguit?
- Estic segur que m’han vigilat, no en tinc cap dubte, però tampoc estava fent res que em pogués preocupar, a més ho van fer discretament. Jo volia fer la peli i per tant no feia res dolent. A Cuba hi ha una gran manca de llibertats, i ells saben que jo penso això, però he mostrat un gran respecte per la revolució. Jo no vull que, com molts països del seu voltant, Cuba es transformi en una colònia nord-americana. Els americans també m’haurien pogut posar problemes però tampoc ho van fer. He pogut treballar bé tant a EE UU com a Cuba.

Carles Bosch, de periodista a director

Carles Bosch té 52 anys. Va néixer a la ciutat de Barcelona, és solter i no té fills.
Bosch va estudiar la carrera de dret a la Ciutat Comtal i, al cap de poc temps, la carrera de periodisme a la ja desapareguda Escola Oficial de Periodisme de Barcelona. Als anys setanta va acabar la carrera de periodisme i es va morir el dictador Franco, cosa que li va donar molta llibertat per dedicar-se al que ell volia.
Carles va voler abandonar al periodisme als anys vuitanta, quan va tenir temptacions d’anar a Nova York amb la seva antiga novia. Però quan anava a marxar va néixer Televisió de Catalunya i Joan Salvà, director del programa “30 minuts” el va voler entrevistar. Carles Bosch va anar-hi tot i que pensava que no l’agafarien perquè no tenia coneixements televisius, però no va ser així, el van contractar. De totes maneres Bosch va voler anar als Estats Units i va fer diversos reportatges des de Nova York. Al cap d’uns anys va tornar.
Carles Bosch ha fet molts viatges arreu del món per fer reportatges. Un dels reportatges que van tenir molt èxit va ser el que va fer, per casualitat, sobre la revolució de Txecoslovàquia, quan va anar allí amb una camera sense saber que la revolució seria tant important.
Bosch ha fet diversos viatges a Cuba, concretament deu, per gravar uns reportatges per “30 minuts” i el documental “Balseros”, guanyador de molts premis i nominat als prestigiosos Òscars de Hollywood, que és el que li ha donat força fama. Arrel d’aquesta popularitat i dels canvis que la seva vida ha patit arrel de la nominació de “Balseros”, al 2003, com a millor pel•lícula documental, i dels molts altres premis guanyats, Carles Bosch ha d’anar a un psicòleg.
El seu equip de futbol és el Real Club Deportivo Espanyol i el seu programa preferit era “Una altra cosa” d’Andreu Buenafuente. Bosch odia els programes del cor. Tot i que no acostuma a mirar la televisió, reconeix que a vegades s’hi enganxa i la pot mirar fins a tres hores seguides.

Frank Wilczek a la UAB

Frank Wilczek, premi Novel de física 2004, estarà demà dijous 5 de maig a la sala d'actes de la Facultat de Ciències on oferirà una conferència titulada "the origin of mass and the feebleness of gravity".

Bienvenido al weblog diarionline

Ya tienes weblog. Para empezar a publicar artículos y administrar tu nueva bitácora busca el enlace administrar abajo en esta misma página.
Deberás introducir tu email y contraseña para poder acceder.

En el menú que aparecerá arriba podrás: ver la página inicial (Inicio); escribir y publicar un artículo nuevo; modificar las preferencias de la bitácora, por ejemplo: los colores; Salir del weblog para desconectar de forma segura y ver la portada tal y como la verían tus visitantes.

Puedes eliminar este artículo (entra en modificar > botón eliminar). ¡Que lo disfrutes!