Un Sant Jordi de cultes

El dia és diferent. Un sol esplèndid acompanya la Diada. Anem baixant pels carrers d’Igualada i tots els balcons tenen les quatre barres. Al Passeig Verdaguer hi trobem les primeres paradetes. Són estancs familiars, amb la habitual família de quatre membres, que ven roses vermelles. Els més petits s’acosten a la gent i diuen el típic: “Vol una rosa” o exclamen: “Compri una rosa a aquesta noia tan guapa!”. I la canalla s’ha de trobar amb els primers pals de la vida quan un home li respon un sec “no”, mirant-lo amb superioritat, sense dir-li ni “gràcies” per haver-se molestat a acostar-se a ell.
Es veuen moltes parelles. Els homes van ben vestits però no hi ha cap americana. Les dones també s’han arreglat, però la majoria segueixen una línia més aviat senzilla.

Una noia, potser excessivament arreglada, i sense rosa, es queixa amb un: “Hi ha massa gent!”

Arribem a la Plaça de Cal Font, la Reina del Sant Jordi. Travessar-la és impossible. Hi ha dues marees humanes que si hi entres les has de seguir per força. Una noia, potser excessivament arreglada, i sense rosa, es queixa amb un: “Hi ha massa gent!”.
Més de 40 paradetes, tant de roses com de llibres, omplen Cal Font. La “marea humana” fa quasi impossible mirar llibres als, potser pocs, que en volen mirar de debò.
Se sent música a un cantó de la Plaça. Ens hi acostem i veiem que es tracta dels Geganters i els Grallers de l’Anoia. La gent no fa massa cas als Grallers, els Geganters s’emporten tot el mèrit i els més petits els miren amb admiració.
Al cap d’una estona, quan s’han acabat els Grallers i els Geganters, sentim música a l’altra cantó de Cal Font. Ens acostem i veiem que els Moixiganguers comencen a fer castells humans. Els Moixiganguers celebren el seu desè aniversari, i la colla dels Sagals d’Osona també actua. Comencen els amfitrions fent una meravellosa torre, però no l’acaben ja que l’anxaneta, tot i les insistències del cap de colla, no veu clar pujar fins a dalt de tot i es queda a un pis. La torre humana tremolava molt, potser massa. El públic, pràcticament tota la plaça, aplaudeix efusivament la colla, tot i no haver aconseguit el seu objectiu. És el torn dels Sagals d’Osona. Comencen el castell, no tant ambiciós com els d’Igualada, i quan estan a punt d’acabar-lo, per sorpresa de tota la Plaça, la torre humana es desfà i cau. Cal Font canvia d’ambient durant uns moments. El soroll disminueix i des de totes les bandes de la Plaça es mira a on, fa uns segons, hi havia la Moixiganga. La “pell de gallina” s’implanta entre la multitud. Mica a mica, es veu que no hi ha cap ferit, i murmuri de la gent torna a pujar de to. Sentim el cap de colla dels visitants que diu: “No ha passat res, tranquils”, i el rumor tranquil•litzador també s’expandeix.

Grallers, Geganters i Castellers, els altres protagonistes de la festa

Torna a ser el moment dels Castellers d’Igualada, que fan una torre perfecte i la descarreguen igual de bé, amb l’admiració de tothom. Quan l’anxaneta aixeca el braç es guanya un llarg i sincer aplaudiment. La noia del meu costat, amb vel al cap, explica al seu fill, que té entre els braços, de què es tracta aquesta tradició catalana, però no pot evitar la cara de patiment al veure els tremolors de la Moixiganga.
Seguim voltant per Cal Font i trobem la parada on Joan Pinyol i Antoni Dalmau, els autors igualadins amb més èxit, signen les seves noves obres. En aquest moment, el seu estanc està ple de gent, però ningú porta ni compra els seus llibres, probablement els deuen tenir a casa.
Un grup de nens estan davant de la paradeta de les escoles de l’Ateneu Igualadí. Són uns 30, probablement una classe de l’escola, i comencen a cantar cançons tradicionals, sense director. Ho fan força bé tot i la seva curta edat. Amb l’excusa dels cantaries, la gent omple la seva paradeta, i les vendes de roses de l’Ateneu pugen en picat. Els seus mestres deuen estar contents.

La Mercè ens diu que està molt estressada i que els llibres més venuts han estat el de “Prohibit els pares” i “Àngels i dimonis”, de Dan Brown

Li preguntem a la Mercè, dependenta de la llibreria Aqualata, com ha anat el dia, i ens respon que ha anat molt bé però que està molt estressada. Mentre estem parlant amb ella, una dona li pregunta, amb força mala educació, el preu d’un llibre, i la Mercè li respon que ara està parlant amb nosaltres i que li pregunti a una altra dependenta. La noia se la veu cansada i, perquè negar-ho, no es veu bona sintonia entre dependentes. La Mercè conta que els llibres més venuts enguany han estat el del programa de radio “Prohibit els pares”, que s’emet a Radio Flaixbac, i “Àngels i dimonis” de Dan Brown, autor que s’ha fet famós gràcies a “Codigo Da Vinchi”. Li preguntem sobre els autors igualadins: Antoni Dalmau, Joan Pinyol, Leonard del Rio... I ens diu que s’han venut, però poc. Deixem a la Mercè amb el seu estrès i seguim caminant per Cal Font.
Continuem veient gent i més gent xafardejant. Veus gent que mai diries que llegeixen, i gent que saps que no llegirà el que mira. Es tracta potser d’una festa per aparentar un cert cultisme. Li pots trobar un sentit masclista, si tens en compte que l’home regala una rosa a la dona, per mirar, i la dona un llibre a l’home, per llegir: l’home llegeix i la dona mira i olora. Però a la vegada és un clam a l’amor on les parelles ensenyen els seus llibres i les seves roses amb orgull. Sant Jordi és també una desgràcia pels pobres solters, per si no en tenen prou amb el Sant Valentí del 14 de febrer.
Deixem Cal Font i, com tothom, anem corrents a casa on el primer que farem serà llegir el llibre que hem comprat, oi?