diarionline

El director de “Balseros” no va demanar més promoció perquè veia el documental com el seu “fill”

Carles Bosch, director de “Balseros”, creu que va tenir molta sort a l’hora de fer la pel•lícula. El periodista, que no va patir problemes amb el règim cubà, està buscant temes pel seu pròxim documental.

- Com definiries Balseros?
- Com una pel•lícula documental. És un gènere nou que a tothom li costa acceptar on els protagonistes han de ser els veritables protagonistes.

- Per què us vau decidir per aquest format?
- Des que al 2001 vaig rebre la trucada d’una de les protagonistes, la Méricys, vaig veure que la historia que havia desenvolupat feia cinc anys per un documental de “30 minuts” feia un gir, vaig veure que cercle s’estava acabant, la història tenia un final. Vam tenir molta sort! També vaig veure que allò no era una història per televisió, el format de 65 minuts no era suficient, necessitava un format més ampli.

- Heu polititzat el producte o senzillament són històries personals?
- L’espectador és llest, entén coses ni que els protagonistes diguin el contrari.

- Què voleu transmetre amb el documental?
- Malgrat que la vida ens ha pogut donar algun pal, la nostra vida ens porta per un camí que ens esperem, el tenim mig marcat, mentre que quan una persona ha d’anar un altre país no sap a quin camí es trobarà. Ell ja no tindrà les rendes del cavall, el seu caràcter i força li permetran que el cavall no es desboqui més del compte però, a vegades, com en el cas d’en Rafael que acaba a una secta, el cavall es pot desbocar.

- Quines característiques fan especials l’emigració cubana a EE UU?
- No és tan especial: La fugida de 30.000 persones del 94 també s’haguera pogut donar a Guatemala, Mèxic, Haití... Al 94, als sis anys de la caiguda del mur, Cuba perd ajuda de països, s’empobreix, i la gent marxa. Jo vaig decidir fer aquesta pel•lícula anys més tard que es produís l’èxode de Cuba perquè tenia el material. Si hagués tingut el mateix material d’un altre país, també l’haguera fet.
No crec que un cubà a Nebraska treballant a un garatge sigui menys que una persona marroquí treballant a una fàbrica d’Àvila.

- Com es treballa amb persones que estan passant moments tan importants de la seva vida?
- És més fàcil treballar amb gent quan estàs passant bons moments de la teva vida que quan no els estàs passant.

- Com es pacta el seguiment?
- No has d’ajudar a la persona que surt, no li has de prometre un psiquiatra perquè aquella persona ja no seria la mateixa. Un cop has acabat de gravar, si vols, la pots ajudar, com a persona. Tu t’aprofites d’una persona, i rebrà una compensació, però vigila que aquesta compensació no estripi la realitat. Vam gravar a la Méricys quan anava a prostituir-se, però com a persones no ho podíem permetre, quan ja era inevitable, li vam donar diners i li vam dir que anés a casa.

- Com tens la relació afectiva amb els “Balseros”?
- Quan van nominar la pel•lícula ells preguntaven pels altres, i els vaig reunir a tots menys l’Óscar, que no podia sortir de la secta, tot i que per sort fa 2 mesos que n’ha sortit. Amb la Méricys, hi vaig parlar ahir mateix, tinc una amistat que durarà per tota la vida, li desitjo al millor, ella va ser qui em va trucar per dir-me li havia tocat el sorteig per anar als Estats Units i que estava a Guantánamo. Fa un temps em van trucar quasi tots per dir-me que la Misclaida els havia trucat i que estava en contra meu, suposo que creia que m’havia aprofitat d’ella, però no pots pactar amb un personatge i repartir-vos els diners, que és el que va passar amb el documental que va guanyar l’Óscar, perquè llavors, per fer que la pel•lícula funcioni, poden passar coses que no passarien. La Míriam, a causa del nou novio, no té relació amb ningú d’abans. Ha trencat relació amb el seu passat. La Misclaida també està perdent relació amb tots.

- Creus que s’ha valorat prou “Balseros”?
- TVC va valorar el nostre treball però Lauren Films no. Al principi no vam exigir promoció perquè veiem la pel•lícula com el nostre fill, no la veiem tan bona com la veiem ara. Mica a mica la van comprant països. L’Óscar ens ha anat de puta mare.

- Què tal amb Lucrecia?
- Lucrecia va fer banda sonora, però ja ens coneixíem. Tenim molt bona relació. Ens vam conèixer a Bosnia. Ella ha patit les conseqüències de la manca de llibertat cubana i, tot i tenir alguna visió diferent, ens vam entendre molt bé.

- Què en va treure de la seva estada a Cuba? Vau tenir problemes amb el règim cubà o amb el Govern de EE UU?
- Per fe la peli he anat deu vegades a Cuba. Érem dos, hi anàvem com a turistes, teníem contactes, no vam tenir problemes amb el règim. Per anar a Guantánamo ens van donar el permís, ens donaven 2 minuts per cada un d’ells, però quins dos minuts! tot el que passava en aquell moment era intens, era important. Però a Guantánamo no ens van deixar fer una entrevista directa a ningú, perquè sabien que el què dirien no era massa bo pel govern nord-americà.

- A Cuba et vas sentir vigilat o perseguit?
- Estic segur que m’han vigilat, no en tinc cap dubte, però tampoc estava fent res que em pogués preocupar, a més ho van fer discretament. Jo volia fer la peli i per tant no feia res dolent. A Cuba hi ha una gran manca de llibertats, i ells saben que jo penso això, però he mostrat un gran respecte per la revolució. Jo no vull que, com molts països del seu voltant, Cuba es transformi en una colònia nord-americana. Els americans també m’haurien pogut posar problemes però tampoc ho van fer. He pogut treballar bé tant a EE UU com a Cuba.